Clar i català

Traduccions catalanes de textos que ens agraden

Categoria Arxius: Uncategorized

Jason Kottke, “Mark Twain i el telèfon”

En el número de juny de 1880 de The Atlantic Monthly, Mark Twain escriu sobre el telèfon, llavors un invent relativament recent. O més ben dit, escriu sobre com sent l’altra gent quan fan servir el telèfon:

I li seguí la cosa més rara de totes les coses rares d’aquest món —una conversa amb només un extrem. Un sent com es fan preguntes, però no sent la resposta. Sent que es fan invitacions, però no sent com se’n donen les gràcies. Hi ha pauses d’escolta en silenci absolut, seguides d’exclamacions aparentment irrellevants i injustificables de grata sorpresa, o pena, o consternació. El discurs no té ni cap ni peus, perquè un no sent mai res del que diu la persona de l’altre extrem de la línia.

Original: http://kottke.org/11/06/mark-twain-on-the-telephone

Wadah Khanfar, “Un moment històric al món àrab”

Jonathan Rauch, “Cuideu bé l’introvertit”

Els hàbits i necessitats d’un grup incomprès

Coneixeu alguna persona que necessiti unes quantes hores al dia d’estar sola? A qui li agradi parlar tranquil·lament de les seves idees i emocions, i que sàpiga fer una presentació brutal davant d’un públic nombrós, però a qui li incomodi estar en grup i sigui maldestre a l’hora de fer conversa? Que se l’hagi d’arrossegar les festes i que després li calgui la resta del dia per recuperar-se? Que remugui, faci cares rares, rebufi o no sàpiga reaccionar quan algú li fa un compliment per pura amabilitat?

Si és així, li dieu a aquesta persona que està “molt seriosa” i li pregunteu constantment si tot va bé? La teniu per distant, arrogant o maleducada? Feu més esforços del normal perquè s’obri?

Si heu contestat afirmativament, tot fa pensar que teniu entre mans un introvertit —i que no l’esteu cuidant com cal. La ciència ha avançat molt els darrers anys sobre els hàbits i necessitats dels introvertits. Fins i tot s’ha descobert, mitjançant escàners cerebrals, que els introvertits processen la informació de manera diferent que la resta de gent (no m’ho invento). Si no esteu al dia d’aquest assumpte tan important: tranquils, que no esteu sols. D’introvertits potser n’hi ha molts, però són un dels grups més incompresos i vilipendiats dels Estats Units, i possiblement del món.

Ho sé molt bé. Em dic Jonathan, i sóc introvertit.

Bé, durant anys ho he negat. Al cap i a la fi, em manego bé en societat. No sóc taciturn ni misantrop. (Generalment.) No sóc gens tímid. M’encanta conversar llargament sobre pensaments íntims o aficions. Però finalment m’he autoidentificat i ho he confessat als meus amics i companys. En fer-ho, m’he trobat alliberat de certes idees equivocades i estereotips que em perjudicaven. Ara us diré el que heu de saber per tractar amb sensibilitat i donar suport als vostres familiars, amics i companys introvertits. Recordeu: algú a qui coneixeu, respecteu i amb qui interactueu cada dia és introvertit, i segurament l’esteu tornant ximple. Val la pena aprendre a interpretar els senyals d’alerta.

Què és ser introvertit? En el seu sentit modern, el concepte es remunta a la dècada de 1920 i al psicòleg Carl Jung. Avui és un pilar dels tests de personalitat, inclòs l’indicador de Myers-Briggs, que tant es fa servir. Els introvertits no són necessàriament tímids. Les persones tímides senten ansietat, o por, o vergonya en situacions socials; els introvertits, generalment no. Els introvertits tampoc no són misantrops, encara que alguns de nosaltres estem d’acord amb Sartre en allò que “l’infern són els altres a l’hora d’esmorzar”. En canvi, els introvertits són persones que troben esgotadors els altres.

Els extravertits guanyen energia estant amb gent, i es panseixen quan estan sols. Sovint sembla que s’avorreixen d’estar sols, en tots els sentits. Deixeu sol un extravertit durant dos minuts i ja s’està buscant el mòbil. En canvi, al cap d’una hora o dues d’estar en mode “social”, els introvertits necessitem apagar-nos i recarregar. La meva fòrmula personal són més o menys dues hores d’estar sol per cada hora de socialitzar. Això no és ser antisocial. No és un indici de depressió. No cal medicació. Per als introvertits, estar sols amb els nostres pensaments és tan reparador com dormir, tan nutritiu com alimentar-se. El nostre lema: “Jo estic bé, i tu també —en petites dosis.”

Quants introvertits hi ha? He dut a terme una recerca exhaustiva sobre aquesta qüestió, en forma de cerca ràpida a Google. Resultat: aproximadament un 25 per cent. O bé: menys de la meitat. O (el meu preferit): “una minoria en la població general però una majoria en la població superdotada.”

Els introvertits són incompresos? Immensament. Aquest, sembla, és la nostra creu a la vida. “És molt difícil que un extravertit comprengui un introvertit”, escriuen les especialistes en pedagogia Jill D. Burruss i Lisa Kaenzig. (També són autores de la cita del paràgraf anterior.) Per als introvertits és fàcil entendre els extravertits, perquè els extravertits dediquen molt de temps a descobrir-se a sí mateixos a través de la interacció voluble, i sovint inexorable, amb els altres. Són tan inescrutables com un cadell enjogassat. Però no es pot dir el mateix a l’inrevés. Els extravertits tenen poca o gens de comprensió sobre el fet de ser introvertit. Donen per fet que la companyia, especialment la d’ells, sempre és benvinguda. No se saben imaginar per què una persona pot necessitar estar sola; de fet, sovint els sap greu la mera insinuació. Les vegades que he provat d’explicar aquesta qüestió a un extravertit, mai no he sentit que em comprenguessin de veritat. M’escolten un moment i de seguida reprenen els lladrucs i la xerrera.

Els introvertits estan oprimits? He de dir que sí. Per començar, els extravertits estan sobrerepresentats a la política, una professió en què només els xarlatans s’hi troben bé. Vegeu el cas de George W. Bush. Vegeu en Bill Clinton. Sembla que la seva vida és plena només quan estan rodejats de gent. Si penseu en els pocs introvertits que han aconseguit arribar a dalt de tot de la política —Calvin Coolidge, Richard Nixon— encara es demostra més l’argument. Amb la possible excepció de Ronald Reagan, la fredor i privacitat del qual eren segurament indicis d’una veta introvertida profunda (molts actors he llegit que són introvertits, i molts introvertits, quan socialitzen, se senten com actors), els introvertits no es consideren polítics “nats”.

Així doncs, els extravertits dominen la vida pública. És una llàstima. Si els introvertits dirigissin el món, sens dubte seria un lloc més tranquil, més lúcid i més pacífic. Com se li atribueix a Coolidge: “No sabeu que quatre cinquenes parts dels nostres problemes a la vida desapareixerien tan sols si seguéssim sense fer res?” (També se li atribueix la frase: “Si no dius res, no t’ho faran repetir”. L’única cosa que a un autèntic introvertit li disgusta més que parlar d’ell mateix és repetir-se ell mateix.)

Amb la seva voracitat per la conversa i l’atenció, els extravertits dominen la vida social i per això tendeixen a ser els que fixen les expectatives. En aquesta societat extravertista, ser llançat es considera normal i per tant desitjable, una marca de felicitat, seguretat i lideratge. Els extravertits són considerats generosos, vibrants, amables i empàtics. “Tenir do de gents” és un compliment. Els introvertits se solen descriure amb paraules com “precavut”, “reservat”, “solitari”, taciturn”, “tancat”, “discret” —són paraules estretes i poc generoses, paraules que suggereixen parsimònia emocional i petitesa de personalitat. Les dones introvertides, sospito, ho pateixen especialment. En certs cercles, especialment al Midwest nord-americà, un home encara pot passar per ser un tipus ferm i silenciós; les dones introvertides, sense aquesta alternativa, encara tenen més probabilitats que els homes de ser considerades tímides, tancades i arrogants.

Els introvertits són arrogants? Gens. Suposo que aquesta concepció tan habitual té a veure amb que siguem més intel·ligents, més reflexius, més independents, més equilibrats, més refinats i més sensibles que els extravertits. També es deu, segurament, a la nostra manca de temes de conversa banals, cosa que els extravertits sovint confonen amb el menyspreu. Tendim a pensar abans de parlar, mentre que els extravertits tendeixen a parlar per pensar, raó per la qual tenen reunions que no duren menys de sis hores. “Els extravertits”, com escriu un tipus molt perspicaç que es diu Thomas P. Crouser en una ressenya online d’un llibre recent titulat Why Should Extroverts Make All the Money? (tampoc no m’ho invento), “treuen de polleguera els introvertits amb el diàleg semi-intern que tendeixen a mantenir. Els introvertits no es queixen obertament, sinó que sospiren i maleeixen en silenci la foscor.” Exacte.

El pitjor de tot és que els extravertits no tenen ni idea del turment a què ens sotmeten. De vegades, mentre intentem respirar entre mig de la seva boira de paraules en un 98% sense contingut, ens preguntem si els extravertits realment s’escolten. Tot i així, aguantem estoicament perquè els manuals de bones maneres (sens dubte escrits per extravertits) consideren que no seguir la broma és de mala educació i que els silencis en una conversa són incòmodes. Només somiem en el dia que, quan la nostra condició compti amb una comprensió més general, potser el Moviment pels Drets dels Introvertits haurà florit i donat fruit, i no serà de mala educació dir: “Sóc introvertit. Ets una gran persona i em caus bé. Però sisplau callem una estona.”

Com li dic al meu introvertit que té tot el meu suport i que respecto la seva tria? Primer, reconeguem que això no es tria. No és un estil de vida. És una orientació.

Segon, quan vegeu un introvertit perdut en els seus pensaments, no li digueu: “Què et passa?” o “Et trobes bé?”

Tercer, tampoc no cal que digueu res més.

Original: http://www.theatlantic.com/magazine/archive/2003/03/caring-for-your-introvert/2696/

Josef Oehmen, “Per què no em preocupen els reactors nuclears japonesos”

Ja sé que és una afirmació vehement venint d’algú que publica el seu primer blog. També serà de lluny l’entrada més ben escrita i intel·ligent que hagi publicat mai, i l’explicació és que el responsable del contingut no sóc jo. L’autor d’aquesta entrada és el Dr. Josef Oehmen, investigador científic al MIT de Boston. És científic doctorat i el seu pare té una llarga experiència a la indústria nuclear alemanya. Li vaig demanar aquesta informació per als meus parents australians, que estaven molt angoixats per les notícies que arribaven de Japó. Ho republico amb el seu permís.
Té algunes hores o sigui que, si hi ha informació obsoleta, la culpa és meva pel retard en la publicació.
Aquest és el seu text íntegre i sense editar. És una mica llarg o sigui que poseu-vos còmodes.

Escric aquest text (12 de març) per tranquil·litzar-vos respecte d’alguns dels problemes que hi ha a Japó, a saber, la seguretat dels reactors nuclears japonesos. A grans trets: la situació és greu, però està controlada. I aquest text és llarg! Però un cop l’hàgiu llegit, sabreu més coses sobre centrals nuclears que tots els periodistes del món junts.

*No*  hi ha hagut ni hi haurà emissions significatives de radioactivitat.

Quan dic “significatives” em refereixo a nivells de radiació superiors als que rebríeu, diguem, en un vol de llarga distància o en prendre una cervesa provinent de zones amb nivells elevats de radiació natural.

He llegit totes les cròniques que informen de l’incident des del terratrèmol. No hi ha hagut ni una sola (!) crònica rigorosa i sense errors (i el problema, en part, són les deficiències en comunicació de la crisi a Japó). Quan dic “sense errors” no em refereixo al periodisme antinuclear esbiaixat —això avui dia és força habitual. Quan dic “sense errors” em refereixo a errors flagrants de física i ciències naturals, així com a una mala interpretació claríssima dels fets, deguda a una manca de coneixements elementals sobre el funcionament i manteniment dels reactors nuclears. He llegit un informe de 3 pàgines de la CNN on tots i cadascun dels paràgrafs contenien algun error.

Expliquem alguns principis bàsics abans d’entrar en el que està passant.

Construcció de les centrals nuclears de Fukushima

Les centrals de Fukushima són el que s’anomena reactors d’aigua en ebullició, o BWR per la sigla en anglès. Els reactors d’aigua en ebullició són similars a una olla de pressió. El combustible nuclear escalfa l’aigua, l’aigua bull i crea vapor, el vapor fa girar les turbines que generen electricitat, i llavors el vapor es refreda i es condensa de nou en aigua líquida, i l’aigua es torna a enviar perquè el combustible nuclear l’escalfi. L’olla de pressió funciona a uns 250 ºC.

El combustible nuclear és òxid d’urani. L’òxid d’urani és una ceràmica amb un punt de fusió molt elevat, d’uns 3000 ºC. El combustible es comercialitza en pellets (com uns petits cilindres de la mida d’una peça de Lego). Aquestes peces s’introdueixen en un tub allargat fet de Zircaloy amb un punt de fusió de 2200 ºC, i es segella. El conjunt s’anomena barra de combustible. Llavors aquestes barres de combustible s’ajunten per fer paquets més grans, i un nombre de paquets s’introdueixen al reactor. Aquest conjunt de paquets és el que anomenem “el nucli”.

La carcassa de Zircaloy és el primer conteniment. Aïlla el combustible nuclear de la resta del món. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Amy Sherman, Recepta dels brownies perfectes

A cadascú li agraden els brownies a la seva manera, per això no hauria de sorprendre ningú que hi hagi milers de receptes de brownies corrent pel món. Que com ho sé? Recipe Source té 569 receptes només de brownies. N’hi ha variacions amb ingredients tan agosarats com carbassó, glaça, poma, caramel líquid, crema de formatge, trossets de xocolata, llaminadures, pinya, menta, garrofa, nous, gerds o Kalhua. Deunidó!

Amb la meva cunyada de seguida ens vam fer amigues quan li vaig portar una plata de brownies sense nous. Les nous, com diu la Lori, només fan nosa allà on hi podria haver més brownie. Hi estic completament d’acord. Per a mi un brownie és un brownie és un brownie. Sense nous ni carbassó, gràcies. Els meus preferits de purista són ni massa espessos o líquids, ni tampoc flonjos com un pa de pessic. Ja m’agrada fer-ne però trobo que la majoria de receptes que tenen com a ingredient la xocolata de cobertura s’ho fan massa complicat. No en tinc mai la quantitat que toca; si la recepta diu sense sucre, jo en tinc una rajola de semidolça i viceversa. I encara que tingui la xocolata adequada, s’ha de fondre al bany maria. Feina, feina, feina! Com que aquesta recepta és amb cacau en pols, segurament tindreu a mà tots els ingredients i, el millor de tot, es fa tot en un sol bol.

Heus aquí la recepta dels brownies perfectes, segons una servidora (i la meva cunyada).

Nota: Quan sentiu olor de brownies que es couen, vol dir que és hora de treure’ls del forn. L’olor indica que el gust delicat de la xocolata s’està evaporant i escapant-se dels brownies.

Els brownies perfectes

100 g de mantega (una barra)
75 g de farina
un pessic de sal
200 g de sucre
2 ous
6 cullerades soperes de cacau en pols
2 cullerades soperes d’oli
2 cullerades de postres de vainilla en pols

Preescalfeu el forn a 180ºC. Unteu un motlle quadrat de 20 cm de costat amb mantega i farina o bé folreu-lo amb paper de forn. Barregeu bé el sucre i la mantega fins que quedi lligat, i aneu-hi afegint els ous, batent fins que la barreja quedi fina i lleugera. Afegiu-hi el cacau, la vainilla i l’oli. Finalment afegiu-hi la farina (amb la sal) en dues o tres parts, barrejant bé cada vegada. Aboqueu la massa al motlle i cap al forn 20 minuts. Deixeu refredar 10 minuts abans de tallar. Surten 16 brownies petits o 12 de grossos.

Bon profit!

Original: http://cookingwithamy.blogspot.com/2004/02/perfect-browniesrecipe.html

Satoshi Kon, “Sayonara (Adéu)”

Com oblidar el 18 de maig d’aquest any.

Vaig rebre el dictamen següent per part d’un metge cardiòleg de l’Hospital Creu Roja Musashino: “És un càncer de pàncrees en fase avançada, amb metàstasi als ossos. Li queda mig any de vida a tot estirar.”
La meva esposa i jo l’escoltàvem plegats. Era un destí tan inesperat i inexplicable que amb prou feines el podíem suportar entre tots dos.
Abans pensava sincerament que “si em moro qualsevol dia, què hi farem”. Tot i així, em va sobtar.
Esclar que hi havia indicis. Dos o tres mesos abans havia tingut dolors molt forts a l’esquena i a les articulacions de les cames; havia perdut força a la cama dreta i em costava caminar, i havia anat a un acupuntor i a un quiropràctic però no millorava. Així que, havent passat per una ressonància magnètica, un PET i altres màquines modernes, rebia el dictamen sobtat del temps que em quedava.
La mort se m’havia posat al costat molt abans, i ja no hi havia res a fer. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Alain de Botton, aforismes a Twitter (@alaindebotton)

L’objectiu de l’educació és guanyar temps: ensenyar en pocs anys el que la humanitat ha descobert a batzegades esporàdiques al llarg de 300 anys.

http://twitter.com/#!/alaindebotton/status/19766959219

Rondinar: estar massa esgotats com per resultar captivadors i convincents sobre la legitimitat de les nostres necessitats.

http://twitter.com/#!/alaindebotton/status/39977829101867008

Les coses sempre semblen més sòlides quan no les hem construït nosaltres—ni coneixem cap dels implicats.

http://twitter.com/#!/alaindebotton/status/42114815824637952

Sento un vincle instantani amb les persones a qui els costa agafar el son i mantenir-lo. Suggereix que les coses els afecten, com a mi.

http://twitter.com/#!/alaindebotton/status/9632951108

El plaer de l’aforisme rau en evaporar la situació que l’ha originat—sentiments sense biografia.

http://twitter.com/#!/alaindebotton/status/8407852431441921

Paul Graham, “Escriure, breument”

Març de 2005

(En respondre un email, vaig redactar sense voler un petit article sobre l’escriptura. Generalment dedico unes quantes setmanes a cada article. Aquest em va sortir en 67 minuts 23 d’escriure, i 44 de reescriure.)

Crec que escriure bé és molt més important del que la gent es pensa. Escriure no només comunica idees, també en genera. Si escriure se’t dóna malament i no t’agrada, se t’escaparan moltes de les idees que el procés d’escriure hauria generat.

Per escriure bé, resumint: redacta de pressa un primer esborrany; reescriu-lo una vegada i una altra; treu-li tot allò que sigui innecessari; escriu tal com parles; aprèn a detectar un text mal escrit, per ser conscient de les errades i no caure-hi; imita els escriptors que t’agraden; si no saps per on començar, explica-li a algú sobre què vols parlar, i després ho escrius tal com ho has dit; compta que un 80% de les idees d’un article se t’acudeixin un cop t’hi has posat, i que un 50% de les idees inicials no et funcionin; endavant si has de retallar; fes que amics de confiança es llegeixin les teves coses i et diguin quines parts t’han sortit enrevessades o massa llargues; no (sempre) cal fer esquemes detallats; deixa reposar les idees un parell de dies abans d’escriure; porta a sobre una llibreta o paper en blanc; comença a escriure quan se t’acudeixi la primera frase; si tens una data d’entrega que t’obliga a començar abans, obre amb la frase més important; escriu sobre coses que t’agraden; no vulguis impressionar; no tinguis por de canviar de tema a mig camí; fes servir notes a peu de pàgina per evitar digressions; fes servir anàfores per lligar les frases; llegeix els textos en veu alta per veure (a) on et quedes travat amb frases estranyes i (b) quins trossos es fan pesats (els paràgrafs que et fa mandra llegir); intenta explicar al lector alguna cosa nova i útil; treballa en sessions relativament llargues; quan reprenguis un escrit, comença rellegint el que tens fins ara; quan pleguis, deixa-ho en un punt fàcil de reprendre; al final de l’arxiu, vés prenent moltes notes de temes que vols tocar; escriu per a un lector que no es llegirà l’article tan atentament com tu, de la mateixa manera que les cançons pop estan pensades per sonar bé en una ràdio de cotxe tronada; si veus que t’has equivocat, corregeix immediatament; demana als amics de quina frase et penediràs més; revisa i rebaixa el to de les observacions més aspres; publica coses a la xarxa, perquè tenir públic t’obliga a escriure més, i per tant a generar més idees; imprimeix els esborranys en lloc de llegir-los només per pantalla; fes servir paraules planeres i genuïnes; aprèn a distingir una sorpresa d’una digressió; aprèn a reconèixer un bon desenllaç i, quan el vegis venir, llança-t’hi.

Original: http://www.paulgraham.com/writing44.html

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.