Clar i català

Traduccions catalanes de textos que ens agraden

Satoshi Kon, “Sayonara (Adéu)”

Com oblidar el 18 de maig d’aquest any.

Vaig rebre el dictamen següent per part d’un metge cardiòleg de l’Hospital Creu Roja Musashino: “És un càncer de pàncrees en fase avançada, amb metàstasi als ossos. Li queda mig any de vida a tot estirar.”
La meva esposa i jo l’escoltàvem plegats. Era un destí tan inesperat i inexplicable que amb prou feines el podíem suportar entre tots dos.
Abans pensava sincerament que “si em moro qualsevol dia, què hi farem”. Tot i així, em va sobtar.
Esclar que hi havia indicis. Dos o tres mesos abans havia tingut dolors molt forts a l’esquena i a les articulacions de les cames; havia perdut força a la cama dreta i em costava caminar, i havia anat a un acupuntor i a un quiropràctic però no millorava. Així que, havent passat per una ressonància magnètica, un PET i altres màquines modernes, rebia el dictamen sobtat del temps que em quedava.
La mort se m’havia posat al costat molt abans, i ja no hi havia res a fer.
Després del dictamen, la meva esposa i jo vam intentar trobar maneres d’allargar-me la vida. Era literalment una qüestió de vida o mort. Vam rebre el suport d’amics incondicionals i bons aliats. Vaig descartar la medicació contra el càncer, i vaig mirar de viure amb una visió del món lleugerament diferent de la norma. El fet d’haver rebutjat el que era “normal” semblava molt típic de mi.
Mai no he tingut del tot el sentiment de pertànyer a la majoria. Amb l’atenció mèdica, igual que amb la resta de coses. “Per què no intentar viure segons els meus principis!” Tanmateix, igual que quan estic creant, només amb la força de voluntat no n’hi ha prou. La malaltia continuava progressant dia a dia.
D’altra banda, com a membre de la societat, accepto almenys la meitat del que la societat en general considera correcte. Pago impostos. No sóc ni de bon tros un ciutadà exemplar, però sóc membre de ple dret de la societat japonesa. O sigui que, apart del que havia de fer per allargar la meva vida des del meu punt de vista personal, també vaig intentar fer totes les coses necessàries per “estar preparat per morir com cal”. Crec, però, que no ho vaig aconseguir del tot. Una de les coses que sí que vaig fer va ser, en cooperació amb dos amics de confiança, muntar una empresa que s’ocupés dels afers com ara els pocs drets d’autor de què sóc titular. Una altra cosa va ser fer testament, per assegurar-me que la meva esposa es podria quedar els pocs béns que tinc. Naturalment, no és que cregués que hi hauria una batalla legal per la meva herència ni res semblant però em volia assegurar que la meva esposa, a qui deixava enrere en aquest món, no s’hauria de preocupar de res—a més, volia treure’m l’angoixa de sobre, ara que havia de traspassar, abans de marxar.
La recerca i els papers que cal fer per a aquestes tasques, que no se’ns donaven bé ni a la meva esposa ni a mi, van dur-les a terme ràpidament amics meravelloses. Més endavant, quan vaig tenir pneumònia i em trobava a les portes de la mort, i finalment vaig signar el testament, vaig pensar que si em moria allà mateix, no passava res.
“Ah… Per fi em puc morir.”
Al capdavall, m’havien traslladat en ambulància a l’Hospital Creu Roja Musashino dos dies abans; després m’hi havien tornat a portar en ambuància el dia següent. Fins i tot em van haver d’hospitalitzar per fer-me més proves. El resultat de les proves: pneumònia, aigua a la pleura i, quan li vaig preguntar al metge, la resposta que em va donar va ser molt professional, cosa que li vaig agrair.
“Potser viurà un dia o dos… Fins i tot si se’n surt, segurament li queda fins a final de mes.”
Mentre l’escoltava, pensava: “És com si m’estigués dient la previsió del temps”, però la situació era extrema.
Això va ser el 7 de juliol; un Tanabata brutal, això segur.
Ho vaig decidir allà mateix.
Em volia morir a casa.
Potser seria una molèstia per a la gent del meu voltant, però els vaig demanar que em trobessin la manera d’escapar-me per tornar a casa. Ho vaig poder fer gràcies als esforços de la meva esposa, la cooperació de l’hospital malgrat no donar-me cap esperança, l’ajuda formidable d’altres centres mèdics, i unes coincidències tan nombroses que semblaven regals del cel. Mai no he vist tantes coincidències i esdeveniments encaixar de forma tan perfecta a la vida real, gairebé no m’ho creia. Ni que fos Tokyo Godfathers.
Mentre la meva esposa anava atrafegada preparant la meva fugida, jo suplicava als metges: “Si me’n puc anar a casa ni que sigui mig dia, encara puc fer alguna cosa!”, i en canvi esperava la mort tot sol a l’habitació depriment de l’hospital. Em sentia sol, i aquests eren els meus pensaments.
“Potser morir-me no estarà tan malament.”
Era sense motiu, i potser em calia pensar així, però em trobava sorprenentment tranquil i en calma.
Tanmatex, tenia un sol pensament que em consumia.
“No em vull morir aqui…”
Mentre hi pensava, vaig veure una cosa que sortia del calendari de la paret i començava a escampar-se per l’habitació. “Ai, una data que s’escapa del calendari. Tinc unes al·lucinacions ben poc originals.”
Vaig somriure de veure que els meus instints professionals estaven actius fins i tot en moments com aquest, però en tot cas tenia el domini dels morts més a prop que mai. Realment sentia la mort molt propera. Amb l’ajut de moltes persones, miraculosament vaig fugir del Creu Roja Murashino i vaig tornar a casa, envoltat pel món dels morts i pels llençols.
He de deixar clar que no tinc cap queixa ni ressentiment cap a l’Hospital Creu Roja Musashino, no em malinterpreteu.
Només volia tornar a casa meva. A la casa on visc.
Em va sorprendre una mica que, quan em portaven cap al menjador, per fer un extra, vaig tenir aquesta experiència propera a la mort tan coneguda de “veure des de dalt com el teu cos és transportat per l’habitació”. M’observava a mi mateix i l’escena del meu voltant a uns quants metres de terra, com en gran angular i il·luminat amb flash. El quadrat del llit al mig de l’habitació semblava molt gran i prominent, i em baixaven el cos embolicat amb mantes cap al centre del quadre. Una mica bruscament, semblava, però no em queixo.
Doncs l’únic que havia de fer era esperar la mort des de casa meva.
Tanmateix.
Sembla que me’n vaig sortir de la pneumònia.
Ves per on.
Ho veia una mica així: “No m’he pogut morir! (rialles)”
Encabat, quan no pensava en res més que en la mort, vaig pensar que sí que m’havia mort una vegada aleshores. Al fons del pensament, tenia la idea d’haver “tornat a néixer”.
Sorprenentment, després d’allò la meva força vital es va recuperar. De tot cor, crec que ho dec a la gent que em va ajudar; en primer lloc destacat a la meva esposa, i al suport dels meus amics, als metges i infermeres, i als cuidadors.
Ara que havia recuperat la força vital, no podia perdre temps. Em vaig dir que se m’havia concedit una altra vida, i l’havia de viure amb atenció. Vaig pensar que volia esborrar almenys una de les irresponsabilitats que deixava enrere en aquest món.
Per ser sincer, només havia parlat del càncer a la gent més propera. Ni tan sols no ho havia explicat als meus pares. Concretament, per diverses complicacions de feina, no podia dir res encara que volgués. Volia comunicar per internet que tenia càncer i dir el temps que em quedava però, si la mort de Satoshi tenia data, es podien alçar algunes onades, encara que fossin petites. Per aquestes raons, vaig actuar irresponsablement amb gent propera. Ho sento molt.
Hi havia tanta gent que volia veure abans de morir, ni que fos per saludar-los breument. Família, vells amics i companys d’escola i d’institut, els col·legues de la universitat, la gent del món del manga, amb els quals he compartit tanta inspiració, la gent del món de l’anime que seien a les taules del voltant, amb qui sortia a beure, amb qui competia per les mateixes feines, els companys amb qui he compartit moments bons i dolents. Les nombroses persones que he conegut gràcies a la meva posició de director de cinema, les persones que es fan dir fans meves no només a Japó sinó arreu del món, els amics que he fet per internet.
Hi ha tanta gent que vull veure almenys un cop (bé, també hi ha gent que no vull veure), però si ens veiem tinc por que el pensament de “no tornaré a veure aquesta persona mai més” s’imposarà, i no podré enfrontar-me a la mort amb elegància. Encara que m’hagués recuperat, em quedaven molt poques forces i em costava molt rebre visites. Com més gent em volia veure, més em costava. Quina ironia. A més a més, tenia la part baixa del meu cos paralitzada pel càncer d’ossos, no em podia moure del llit, i no volia que la gent veiés el meu cos consumit. Volia que la gent que em coneixia em recordés com el Satoshi ple de vida.
M’agradaria aprofitar aquest espai per demanar perdó a la meva família, amics i coneguts per no parlar-vos del meu càncer, per la meva irresponsabilitat. Sisplau, entengueu-ho com un desig egoista de Satoshi. Vull dir, Satoshi Kon “era així”. Quan m’imagino les vostres cares, només tinc bons records i us veig somrient. A tothom, gràcies per tots els bons records. M’encantava el món en què vaig viure. Només de pensar-hi, sóc feliç.
Tota la gent que he conegut a la vida, ja sigui en positiu o en negatiu, m’han ajudat a donar forma a l’ésser humà que és Satoshi Kon, i estic agraït per totes aquestes coneixences. Encara que el resultat sigui una mort prematura als quaranta-pocs, l’he acceptada com a destí únic. Al capdavall, m’han passat tantes coses bones.
El que penso ara sobre la mort: “L’únic que puc dir és que no n’hi ha per tant.” De debò.
De totes maneres, encara que hagi pogut desprendre’m de moltes de les meves accions irresponsables [de no haver-ho explicat a la gent], no puc evitar penedir-me de dues coses. Pels meus pares, i per Maruyama-san [fundador] de Madhouse.
Encara que fos tard, no podia fer altra cosa que dir-los tota la veritat. Els volia suplicar que em perdonessin.
Tan bon punt vaig veure la cara de Maruyama-san quan em va venir a veure a casa, no vaig poder reprimir les llàgrimes ni el sentiment de vergonya. “Ho sento, per acabar així…” Maruyama-san no em va dir res, només va fer que sí amb el cap i em va agafar les mans. Em va omplir de gratitud. Sentiments de gratitud i d’alegria, per la sort que havia tingut de treballar amb aquesta persona, em van envair com una allau. Potser és egoista, però en aquell instant em vaig sentir perdonat.
El que més em pesa és la pel·lícula Yume Miru Kikai. Em preocupa no només la pel·lícula en sí, sinó la gent amb qui hi estava treballant. Al capdavall, pot molt ben ser que els storyboards que vam crear amb sang, suor i llàgrimes no vegin mai la llum. Perquè Satoshi Kon va abraçar la història original, el guió, els personatges i les ambientacions, els esquetxos, la música… cadascuna de les imatges. Esclar que hi ha coses que havia compartit amb el director d’animació, el director artístic i altres treballadors, però el gruix de l’obra bàsicament només l’entenia Satoshi Kon. És fàcil culpar-me per treballar d’aquesta manera, però a la meva manera vaig fer tots els esforços per compartir la meva visió amb els altres. Tanmateix, tal com estic ara només sento un gran penediment per les meves mancances en aquest sentit. Ho sento molt per tothom que hi treballava. Però vull que m’entenguin, ni que sigui una mica. Satoshi Kon “era així”, i per això feia aquest anime estrany que era una mica diferent. Sé que és una excusa egoista, però penseu en el meu càncer i perdoneu-me, sisplau.
No he esperat la mort de braços creuats, fins i tot ara amb la ment dèbil penso en maneres de fer viure l’obra quan jo ja no hi sigui. Però són tot idees superficials. Quan vaig explicar a Maruyama-san les meves preocupacions sobre Yume Miru Kikai, em va respondre: “Tranquil. Ja se’ns ocorrerà alguna cosa, no t’amoïnis.”
Vaig plorar.
Vaig plorar descontroladament.
Fins i tot en les meves pel·lícules anteriors, he estat ben irresponsable amb les produccions i els pressupostos però sempre he tingut Maruyama-san per resoldre-ho tot al final.
Aquesta vegada no serà diferent. No he canviat gaire.
Vaig poder obrir el meu cor amb Maruyama-san. Gràcies a això, vaig poder sentir, almenys una mica, que el talent i l’ofici de Satoshi Kon tenien algun valor a la nostra indústria.
“Lamento que es perdi el teu talent. Desitjaria que ens el poguessis deixar.”
Si Maruyama-san de Madhouse diu això, ja me’n puc anar a l’altre món amb una mica d’orgull. I naturalment, encara que no m’ho digués ningú, lamento que es perdin les meves visions estranyes i aquesta capacitat de dibuixar les coses minuciosament, però què hi farem. Estic agraït de tot cor que Maruyama-san em donés l’oportunitat de mostrar aquestes coses al món. Gràcies, moltes gràcies. Satoshi Kon va ser feliç com a director de pel·lícules d’animació.
Em trencava el cor haver-ho de dir als meus pares.
En realitat pretenia pujar a Sapporo, on viuen els meus pares, mentre encara pogués però la malaltia progressava tan inesperadament i inexorablement de pressa que vaig acabar trucant-los per telèfon des de l’hospital estant a prop de la mort.
“Tinc un càncer terminal i em moriré aviat. He estat molt feliç de néixer com a fill del Pare i la Mare. Gràcies.”
Devien quedar-se desfets amb aquesta notícia sobtada, però jo estava segur que em moria.
Però després vaig tornar a casa i vaig sobreviure a la pneumònia. Vaig prendre la gran decisió de veure els meus pares. Ells també em volien veure. Però em resultaria tan dur, i no m’hi veia amb cor. Però volia veure la cara dels meus pares per última vegada. Els volia dir com n’estic d’agraït que em portessin en aquest món.
He estat una persona feliç. Tot i haver de demanar perdó a la meva esposa, als meus pares i a tothom que m’estimo, per haver viscut la vida una mica més de pressa que la majoria.
Els meus pares van accedir als meus desitjos egoistes, i el dia següent van venir a casa meva des de Sapporo. No oblido les primeres paraules que van sortir de la boca de la Mare quan em va veure allà estirat.
“Sento molt no haver-te portat a aquest món amb un cos més fort!”
Em vaig quedar sense paraules.
Només vaig poder estar una estona amb els pares, però n’hi va haver prou. Sentia que, si els veia la cara, en tindria prou i realment va ser així.
Gràcies, Pare, Mare. Estic molt content d’haver vingut al món com a fill vostre. Tinc el cor ple de records i d’agraïment. La felicitat en sí mateixa és important, però us dono les gràcies per ensenyar-me a apreciar la felicitat. Gràcies, moltes gràcies.
Quina manca de respecte morir abans que els pares. Però durant més de deu anys he pogut fer el que volia com a director d’anime, aconseguir els meus objectius i rebre bones crítiques. Lamento que les meves pel·lícules no fessin gaire diners, però crec que van aconseguir el que es mereixien. En aquests darrers deu anys concretament he sentit que vivia més intensament que altres persones, i crec que els meus pares han entès el que duia a dins.
Amb les visites de Maruyama-san i dels meus pares, sento que m’he tret un gran pes de sobre.
Finalment, a la meva esposa, que és per qui més em preocupo però que m’ha donat suport fins al final.
Des d’aquell dictamen del temps que em quedava, ens hem ofegat en llàgrimes plegats tantes vegades. Cada dia era brutal per a tots dos, físicament i mentalment. Gairebé no hi ha paraules per descriure-ho. Però la raó per la qual vaig poder sobreviure tots aquells dies difícils va ser per les paraules que em vas dir tot just saber la notícia.
“Estaré al teu costat fins al final.”
Fent honor a aquelles paraules, com si deixessis enrere les meves preocupacions, vas saber encarrilar hàbilment les exigències i peticions que ens arribaven com una allau, i vas aprendre depressa a cuidar el teu marit. M’ha emocionat molt veure’t portar les coses amb tanta eficiència.
“La meva dona és impressionant.”
Que no cal que t’ho digui més, dius? No, no. Ets més impressionant que mai—ho sento de tot cor. Fins i tot un cop mort, crec que encomanaràs Satoshi Kon a l’altre món amb elegància. Des que ens vam casar, he estat tan ocupat amb “la feina, la feina” que només he pogut passar temps a casa d’ençà del càncer. Quina llàstima.
Però em vas fer costat, sempre vas entendre que necessitava estar immers en la feina, que el meu talent era aquest. He estat feliç. Realment feliç. A la meva vida, i mentre espero la mort, no puc expressar prou el meu agraïment cap a tu. Gràcies.
Hi ha tantes coses, incomptables coses, que em preocupen, però tot s’acaba. Finalment, al Dr. H que va accedir a visitar-me a casa, encara que ja no sigui costum, i a la seva esposa i infermera, K-san, els vull expressar la meva profunda gratitud. L’antenció mèdica en una casa particular no és gens pràctica, però em vau tractar dels nombrosos dolors i patiments del càncer, intentant que el meu temps abans de l’objectiu final que anomenem mort fos tan plàcid com vau poder. No sé dir fins a quin punt em vau ajudar. I no em vau tractar com un pacient difícil i arrogant, com si fos només la vostra feina, sinó que us vau comunicar amb mi com a persones. No us sé expressar com em vau ajudar, i em vau salvar. Em van animar les vostres virtuts com a persones més d’una vegada. Estic profundament, profundament agraït.
I, ara sí, per acabar, però poc després de rebre el dictamen a mitjans de maig fins ara he tingut la sort de comptar amb la col·laboració, l’ajuda i el suport mental, tant personal com en els negocis, de dos amics. El meu amic T, que som amics des de l’institut i forma part de KON’Stone Inc., i el productor H, moltes gràcies de tot cor. Moltes gràcies. Em costa, amb el meu vocabulari escàs, expressar adequadament la meva gratitud. La meva esposa i jo hem rebut tant de vosaltres.
Si vosaltres dos no haguéssiu estat amb nosaltres, estic segur que ara esperaria la mort, veient la meva esposa asseguda al meu costat, amb molta més pressa i preocupació. Estic en deute amb vosaltres.
I, si us puc demanar encara una cosa—podríeu ajudar la meva esposa a encomanar-me al més enllà un cop m’hagi mort? Podré embarcar-me en aquest viatge amb l’esperit tranquil si feu això per mi. Us ho demano amb el cor.
Així doncs, a tothom que ha estat amb mi al llarg d’aquest document, gràcies. Amb tot l’agraïment del meu cor per tot el que hi ha de bo al món, deixo la ploma.

Ara, si em disculpeu, m’he de retirar.

Satoshi Kon

Traduït de l’anglès: http://www.makikoitoh.com/journal/satoshi-kons-last-words
Qui és Satoshi Kon: http://ca.wikipedia.org/wiki/Satoshi_Kon

About these ads

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Canvia )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Canvia )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Canvia )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

%d bloggers like this: