Clar i català

Traduccions catalanes de textos que ens agraden

Gertrude Stein a la Universitat de Chicago

No veieu que, quan la llengua era nova (com ho era per a Chaucer i per a Homer), el poeta podia fer servir el nom d’una cosa i la cosa realment hi era? Podia dir “oh, lluna”, “oh, mar”, “oh, amor”, i la lluna i el mar i l’amor hi eren de debò. I no veieu que, un cop passats els segles i un cop escrits milers de poemes, podia recórrer a aquelles paraules i trobar-se que eren només paraules literàries gastades? L’emoció del pur ésser n’havia desaparegut, eren només paraules literàries remollides. Ara el poeta ha de treballar en l’emoció del pur ésser; ha de retornar aquella intensitat a la llengua. Tots sabem que costa molt escriure poesia a una edat avançada; i sabem que cal aportar una mica d’estranyament, quelcom d’inesperat, a l’estructura de la frase per tal de retornar la vitalitat al nom. Ara no n’hi ha prou de ser extravagant; l’estranyesa de l’estructura de la frase també ha de venir del do poètic. Per això és doblement difícil ser poeta a una edat avançada. Ara tots heu vist centenars de poemes sobre roses i sabeu en el fons que la rosa no hi és. En tantes cançons que les sopranos canten als bisos: “Tinc un jardí! Oh, quin jardí!” No vull fer massa èmfasi en aquest vers, perquè només és un vers dins d’un poema més llarg. Però me n’adono que tots el coneixeu; us en rieu, però el coneixeu. Escolteu! No sóc pas tonta. Ja sé que no anem per la vida diària dient “… és una… és una… és una…” Bé, no sóc tonta; però crec que en aquest vers la rosa és vermella per primera vegada en cent anys de poesia anglesa.

Gertrude Stein a la Universitat de Chicago

Via La Petite Claudine: http://www.lapetiteclaudine.com/archives/014963.html

Salman Khan, “Fem servir vídeos per reinventar l’educació”

Jason Kottke, “Mark Twain i el telèfon”

En el número de juny de 1880 de The Atlantic Monthly, Mark Twain escriu sobre el telèfon, llavors un invent relativament recent. O més ben dit, escriu sobre com sent l’altra gent quan fan servir el telèfon:

I li seguí la cosa més rara de totes les coses rares d’aquest món —una conversa amb només un extrem. Un sent com es fan preguntes, però no sent la resposta. Sent que es fan invitacions, però no sent com se’n donen les gràcies. Hi ha pauses d’escolta en silenci absolut, seguides d’exclamacions aparentment irrellevants i injustificables de grata sorpresa, o pena, o consternació. El discurs no té ni cap ni peus, perquè un no sent mai res del que diu la persona de l’altre extrem de la línia.

Original: http://kottke.org/11/06/mark-twain-on-the-telephone

Wadah Khanfar, “Un moment històric al món àrab”

Marc O’Brien, “29 coses semiproductives que faig a internet per escaquejar-me de la feina”

No sempre cal cremar-se les celles per ser productius. La productivitat també pot ser un efecte secundari de fer les coses adients.

O sigui que aquí teniu una llista de coses semiproductives que faig a internet quan m’estic escaquejant de la “feina de debò”.

  1. Buscar etiquetes comunes a Delicious com ara useful, tutorials, tips, howto, advice, entrepreneurship, etc., per trobar articles interessants i instructius per llegir.
  2. Mirar algun dels milers de vídeos educatius en streaming de TED.comAcademic Earth i Teacher Tube.
  3. Mirar-me una llista de llibres online per tenir llibres pensats quan vagi a la biblioteca. Aquí teniu una altra llista. I una altra. I una altra.
  4. Llegir clàssics de la literatura, online i gratuïts, al Projecte GutenbergPlanet eBook, o a l’E-books Directory.
  5. Fer recerca per a projectes de manualitats i bricolatge a DIY NetworkInstructableseHow, o WikiHow.
  6. Afegir, treure i, en general, endreçar la meva llista perpètua de coses pendents de Remember The Milk.
  7. Dibuixar un mapa mental ben bonic de les meves idees recents a bubbl.us.
  8. Escriure un email a algun bon amic o familiar amb qui no hagi parlat últimament.
  9. Fer còpies de seguretat de les meves fotos, documents recents i altres arxius importants amb el SkyDrive de 25 GB gratuït de Microsoft.
  10. Fer servir la funció “article a l’atzar” de la Viquipèdia per llegir un article qualsevol.
  11. Millorar els meus coneixements matemàtics i científics amb Khan AcademyMIT OpenCourseWare, o LearningScience.org.
  12. Enviar una felicitació en paper directament a un amic o familiar amb enGreet.
  13. Començar a aprendre una llengua nova, online i gratuïtament, a BBC Languages o Livemocha.
  14. Mirar alguna de les sàvies presentacions de 6 minuts i 40 segons que tenen a Ignite Show.
  15. Fer servir Memorize Now per aprendre’m de memòria un acudit, un poema o el que sigui.
  16. Fer servir Media Convert per convertir els arxius de vídeo que tinc a l’ordinador en un format que després pugui veure a l’iPhone o a l’iPad.
  17. Sentir un podcast educatiu d’Odeo o via iTunes fent servir iTunes U.
  18. Llegir una revista acadèmica del Directory of Open Access Journals.
  19. Compartir els meus mp3, fotos o vídeos preferits amb amics i família via Dropbox.
  20. Fer estudis universitaris online gratuïtament amb aquesta guia de Lifehacker (o llegir qualsevol altre article útil de Lifehacker).
  21. Inspirar-me i buscar l’espurna de la meva creativitat mirant una presentació de les fotos més ben valorades de Flickr els últims 7 dies.
  22. Repassar alguna lliçó d’història a HyperHistory o Internet History Sourcebooks Project. O descobrir què ha passat avui a la història.
  23. Fer un test online, divertit i educatiu a Quizlet.
  24. Fer una partida dels jocs instructius online de LumositySporcleGames for the Brain, o Math Run.
  25. Afegir una mica de pluja al meu entorn mitjançant RainyMood.com i posar-me a meditar tranquil·lament a la cadira de l’ordinador durant 10 minuts.
  26. Vendre coses velles que ja no necessito a eBay per guanyar uns diners.
  27. Descobrir cantants i grups basant-me en la música que m’agrada amb GroovesharkPandoralast.fm, o Deezer.
  28. Informar-me del que passa al món a través de mitjans de comunicació internacionals de qualitat com ara BBC News i Reuters.
  29. Escriure una entrada del blog com aquesta.

Ah, i des que em vaig comprar el meu nou (i supersexy) iPad d’Apple, gaudeixo de totes aquestes pàgines i serveis des de qualsevol lloc i sóc l’enveja de gairebé tothom que passa mentre navego.

I doncs, quines coses semi-productives feu estant connectats quan teniu una estona? Sisplau, compartiu-les amb nosaltres a la secció de comentaris.

Original: http://www.marcandangel.com/2010/02/08/29-semi-productive-things-i-do-online/

Barry Schwartz, “La paradoxa de decidir”

Mark Vernon, “De viatjar”

Viatjar té efectes diferents sobre les diferents persones. A vosaltres, què us provoca? El filòsof búlgar de la fantasia, Tzvetan Todorov, va fer una classificació de tipus de viatgers. Aquí en teniu uns quants. De quin tipus sou?

Comença amb l'”assimilador”. Es tracta de la persona que busca semblances entre la cultura pròpia i la que està visitant. Els delecta el gran cartell de David Beckham a l’Àfrica subsahariana perquè esborra les diferències més crues entre la pobresa d’allà i la riquesa d’aquí. No hi ha res que els agradi més que trobar el pub irlandès de Bangkok. O són com l’americà que ve a Europa per dir com en són d’odiosos els Estats units, o l’europeu que se’n va a Àsia per dir el mateix. Sou així?

En segon lloc hi ha l'”aprofitador”. Són aquells que viatgen a un lloc i es pregunten com el poden explotar. Se’ls ocorren les millors raons. Aquest indret és tan bonic —es diuen mentre caminen per les jungles d’Indonèsia. Hi haurien de venir més turistes. Potser hi podria obrir un petit negoci? Tenen mentalitat mercantil. Són ànimes bessones de Cristòfol Colom.

Hi ha, en tercer lloc, el “turista pur”. Són individus que viatgen per la pura experiència del viatge. Aterren en plena història del sud de Turquia, i en veritat només els interessa prendre el sol. Tenen tendència a apuntar-se a viatges organitzats i, sincerament, només surten de l’autocar climatitzat per fer una foto millor de les vistes, per impressionar la gent de casa.

Després ve l'”impressionista”. És la persona que viatja per tornar canviada. Cerquen una sensibilitat espiritual més elevada gràcies haver vagarejat per les faldes de l’Himàlaia. Pretenen que se’ls inflami la intuïció històrica amb el primer besllum del Partenó sobre Atenes. Són com l’aristocràcia que feia el Grand Tour el segle XVIII, i també són una mica aristocràtics com a companys de viatge.

Un altre tipus comú de viatger és l'”exota”, que ve d’exòtic. Els sedueix el que veuen per l’única raó que és molt diferent. Aquesta mena de persona gaudeix viatjant a països budistes, generalment a Índia, o concretament a Goa. Els fascina la religió oriental i tornen a casa parlant de txakres i de reencarnacions. Assignen un lloc privilegiat sobre la llar de foc a aquella figureta de Bodhisattva; a casa seva s’hi flaira l’encens de països llunyans.

Finalment, tenim l'”exiliat”. Viatgen a climes estrangers com a fugida. Només se senten realitzats viatjant amb la motxilla a l’esquena, o sent forasters. Els aporta un sentiment de fugida de la seva feina feixuga. Els encanta la llibertat que donen la llunyania i el distanciament.

Original: http://theschooloflife.typepad.com/the_school_of_life/2011/01/mark-vernon-on-travel.html

Jonathan Rauch, “Cuideu bé l’introvertit”

Els hàbits i necessitats d’un grup incomprès

Coneixeu alguna persona que necessiti unes quantes hores al dia d’estar sola? A qui li agradi parlar tranquil·lament de les seves idees i emocions, i que sàpiga fer una presentació brutal davant d’un públic nombrós, però a qui li incomodi estar en grup i sigui maldestre a l’hora de fer conversa? Que se l’hagi d’arrossegar les festes i que després li calgui la resta del dia per recuperar-se? Que remugui, faci cares rares, rebufi o no sàpiga reaccionar quan algú li fa un compliment per pura amabilitat?

Si és així, li dieu a aquesta persona que està “molt seriosa” i li pregunteu constantment si tot va bé? La teniu per distant, arrogant o maleducada? Feu més esforços del normal perquè s’obri?

Si heu contestat afirmativament, tot fa pensar que teniu entre mans un introvertit —i que no l’esteu cuidant com cal. La ciència ha avançat molt els darrers anys sobre els hàbits i necessitats dels introvertits. Fins i tot s’ha descobert, mitjançant escàners cerebrals, que els introvertits processen la informació de manera diferent que la resta de gent (no m’ho invento). Si no esteu al dia d’aquest assumpte tan important: tranquils, que no esteu sols. D’introvertits potser n’hi ha molts, però són un dels grups més incompresos i vilipendiats dels Estats Units, i possiblement del món.

Ho sé molt bé. Em dic Jonathan, i sóc introvertit.

Bé, durant anys ho he negat. Al cap i a la fi, em manego bé en societat. No sóc taciturn ni misantrop. (Generalment.) No sóc gens tímid. M’encanta conversar llargament sobre pensaments íntims o aficions. Però finalment m’he autoidentificat i ho he confessat als meus amics i companys. En fer-ho, m’he trobat alliberat de certes idees equivocades i estereotips que em perjudicaven. Ara us diré el que heu de saber per tractar amb sensibilitat i donar suport als vostres familiars, amics i companys introvertits. Recordeu: algú a qui coneixeu, respecteu i amb qui interactueu cada dia és introvertit, i segurament l’esteu tornant ximple. Val la pena aprendre a interpretar els senyals d’alerta.

Què és ser introvertit? En el seu sentit modern, el concepte es remunta a la dècada de 1920 i al psicòleg Carl Jung. Avui és un pilar dels tests de personalitat, inclòs l’indicador de Myers-Briggs, que tant es fa servir. Els introvertits no són necessàriament tímids. Les persones tímides senten ansietat, o por, o vergonya en situacions socials; els introvertits, generalment no. Els introvertits tampoc no són misantrops, encara que alguns de nosaltres estem d’acord amb Sartre en allò que “l’infern són els altres a l’hora d’esmorzar”. En canvi, els introvertits són persones que troben esgotadors els altres.

Els extravertits guanyen energia estant amb gent, i es panseixen quan estan sols. Sovint sembla que s’avorreixen d’estar sols, en tots els sentits. Deixeu sol un extravertit durant dos minuts i ja s’està buscant el mòbil. En canvi, al cap d’una hora o dues d’estar en mode “social”, els introvertits necessitem apagar-nos i recarregar. La meva fòrmula personal són més o menys dues hores d’estar sol per cada hora de socialitzar. Això no és ser antisocial. No és un indici de depressió. No cal medicació. Per als introvertits, estar sols amb els nostres pensaments és tan reparador com dormir, tan nutritiu com alimentar-se. El nostre lema: “Jo estic bé, i tu també —en petites dosis.”

Quants introvertits hi ha? He dut a terme una recerca exhaustiva sobre aquesta qüestió, en forma de cerca ràpida a Google. Resultat: aproximadament un 25 per cent. O bé: menys de la meitat. O (el meu preferit): “una minoria en la població general però una majoria en la població superdotada.”

Els introvertits són incompresos? Immensament. Aquest, sembla, és la nostra creu a la vida. “És molt difícil que un extravertit comprengui un introvertit”, escriuen les especialistes en pedagogia Jill D. Burruss i Lisa Kaenzig. (També són autores de la cita del paràgraf anterior.) Per als introvertits és fàcil entendre els extravertits, perquè els extravertits dediquen molt de temps a descobrir-se a sí mateixos a través de la interacció voluble, i sovint inexorable, amb els altres. Són tan inescrutables com un cadell enjogassat. Però no es pot dir el mateix a l’inrevés. Els extravertits tenen poca o gens de comprensió sobre el fet de ser introvertit. Donen per fet que la companyia, especialment la d’ells, sempre és benvinguda. No se saben imaginar per què una persona pot necessitar estar sola; de fet, sovint els sap greu la mera insinuació. Les vegades que he provat d’explicar aquesta qüestió a un extravertit, mai no he sentit que em comprenguessin de veritat. M’escolten un moment i de seguida reprenen els lladrucs i la xerrera.

Els introvertits estan oprimits? He de dir que sí. Per començar, els extravertits estan sobrerepresentats a la política, una professió en què només els xarlatans s’hi troben bé. Vegeu el cas de George W. Bush. Vegeu en Bill Clinton. Sembla que la seva vida és plena només quan estan rodejats de gent. Si penseu en els pocs introvertits que han aconseguit arribar a dalt de tot de la política —Calvin Coolidge, Richard Nixon— encara es demostra més l’argument. Amb la possible excepció de Ronald Reagan, la fredor i privacitat del qual eren segurament indicis d’una veta introvertida profunda (molts actors he llegit que són introvertits, i molts introvertits, quan socialitzen, se senten com actors), els introvertits no es consideren polítics “nats”.

Així doncs, els extravertits dominen la vida pública. És una llàstima. Si els introvertits dirigissin el món, sens dubte seria un lloc més tranquil, més lúcid i més pacífic. Com se li atribueix a Coolidge: “No sabeu que quatre cinquenes parts dels nostres problemes a la vida desapareixerien tan sols si seguéssim sense fer res?” (També se li atribueix la frase: “Si no dius res, no t’ho faran repetir”. L’única cosa que a un autèntic introvertit li disgusta més que parlar d’ell mateix és repetir-se ell mateix.)

Amb la seva voracitat per la conversa i l’atenció, els extravertits dominen la vida social i per això tendeixen a ser els que fixen les expectatives. En aquesta societat extravertista, ser llançat es considera normal i per tant desitjable, una marca de felicitat, seguretat i lideratge. Els extravertits són considerats generosos, vibrants, amables i empàtics. “Tenir do de gents” és un compliment. Els introvertits se solen descriure amb paraules com “precavut”, “reservat”, “solitari”, taciturn”, “tancat”, “discret” —són paraules estretes i poc generoses, paraules que suggereixen parsimònia emocional i petitesa de personalitat. Les dones introvertides, sospito, ho pateixen especialment. En certs cercles, especialment al Midwest nord-americà, un home encara pot passar per ser un tipus ferm i silenciós; les dones introvertides, sense aquesta alternativa, encara tenen més probabilitats que els homes de ser considerades tímides, tancades i arrogants.

Els introvertits són arrogants? Gens. Suposo que aquesta concepció tan habitual té a veure amb que siguem més intel·ligents, més reflexius, més independents, més equilibrats, més refinats i més sensibles que els extravertits. També es deu, segurament, a la nostra manca de temes de conversa banals, cosa que els extravertits sovint confonen amb el menyspreu. Tendim a pensar abans de parlar, mentre que els extravertits tendeixen a parlar per pensar, raó per la qual tenen reunions que no duren menys de sis hores. “Els extravertits”, com escriu un tipus molt perspicaç que es diu Thomas P. Crouser en una ressenya online d’un llibre recent titulat Why Should Extroverts Make All the Money? (tampoc no m’ho invento), “treuen de polleguera els introvertits amb el diàleg semi-intern que tendeixen a mantenir. Els introvertits no es queixen obertament, sinó que sospiren i maleeixen en silenci la foscor.” Exacte.

El pitjor de tot és que els extravertits no tenen ni idea del turment a què ens sotmeten. De vegades, mentre intentem respirar entre mig de la seva boira de paraules en un 98% sense contingut, ens preguntem si els extravertits realment s’escolten. Tot i així, aguantem estoicament perquè els manuals de bones maneres (sens dubte escrits per extravertits) consideren que no seguir la broma és de mala educació i que els silencis en una conversa són incòmodes. Només somiem en el dia que, quan la nostra condició compti amb una comprensió més general, potser el Moviment pels Drets dels Introvertits haurà florit i donat fruit, i no serà de mala educació dir: “Sóc introvertit. Ets una gran persona i em caus bé. Però sisplau callem una estona.”

Com li dic al meu introvertit que té tot el meu suport i que respecto la seva tria? Primer, reconeguem que això no es tria. No és un estil de vida. És una orientació.

Segon, quan vegeu un introvertit perdut en els seus pensaments, no li digueu: “Què et passa?” o “Et trobes bé?”

Tercer, tampoc no cal que digueu res més.

Original: http://www.theatlantic.com/magazine/archive/2003/03/caring-for-your-introvert/2696/

Oliver Sacks, “El que les al·lucinacions ens revelen sobre la ment”

Douglas Rushkoff, “Per què el màrqueting amenaça la veritable promesa dels mitjans socials”

Els mitjans socials són pertot arreu i ja estan tan acceptats com, en fi, com la internet mateixa. La llàstima, però, és que per arribar a aquest nivell d’ubiqüitat hem acabat renunciant a l’autèntica promesa d’aquest mitjà.

Durant molts anys vaig lluitar per convèncer la gent que la xarxa era abans que res un mitjà social. Fins fa poc, semblava que tothom creia que “el contingut era el rei” i que tot aquest guirigall de les relacions entre persones no tenia gaire valor. Es tractava de fer entrar la gent a pàgines absorbents perquè compressin una o altra cosa, mentre que les seves converses i confidències no es consideraven monetitzables en absolut.

Però gràcies a Twitter, YouTube i Facebook, els mitjans socials han passat a ser una despesa justificada per a les empreses que es volien avançar al que havia de ser un substitut de la publicitat. Com a resultat, les persones que haurien d’haver estat per sobre de tot això –molts dels que sabem alguna cosa de com funcionen realment els mitjans socials– ens trobem treballant per a empreses que volen tornar a convertir aquest paisatge social en un mercat.

No es tracta d’assenyalar amb el dit ni de repartir-se la culpa. Es tracta d’aturar-nos abans no sigui massa tard. Encara podem fer que els mitjans socials generin el canvi més gran en el funcionament de la cultura i el comerç des de la invenció de la impremta. Però ens caldrà identificar el que tenen d’especial, com alteren l’statu quo, i per què seria una llàstima renunciar-hi sense lluitar. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.